Acabem d'entrar el 2025, i en molts mitjans, entre els que hi ha alguns dels nostres germans, estan publicant articles que parlen del millor de 2024 o el que està per arribar a l'any nou. Llegint una mica per la globosfera, jo m'he adonat d'una altra cosa: ja porto més de quatre anys amb la mateixa distribució, i tenint en compte diversos factors, crec que puc dir que ja he acabat amb el distrohopping.
Va ser el 2020 quan vaig provar Manjaro per primera vegada. Després de mesos amb una instal·lació en un USB, i veient que Kubuntu es quedaria molt de temps en la mateixa versió de Plasma, vaig fer el salt definitiu. No ho vaig fer sense dubtar, ja que Manjaro m'havia donat algun problema, però vaig acabar fent el pas i no he tornat a mirar enrere. El que explicaré a continuació són els motius pels quals em trobo tan còmode en aquesta distribució, i per què crec que no canviarà en el futur.
Manjaro és ara una companyia
Fa temps que Manjaro és tota una companyia. Concretament, a finals del 2019 va passar a ser Manjaro GmbH & Co KG, un canvi important. Per entendre-ho, podem mirar el que va passar amb altres distribucions amb base Arch, com Antergos. Sí, és cert que un altre grup es va fer càrrec del projecte i han continuat com a EndeavourOS, però si ningú hagués fet un pas endavant, els seus usuaris haurien quedat orfes. Això és més difícil si hi ha una companyia al darrere, ja que primer haurien de dissoldre la mateixa.
Per tant, és més que probable que Manjaro segueixi existint molt de temps.
Programari que necessito quan ho necessito = fi del distrohopping
El programari sempre jugarà un paper important en aquest tipus de decisions. Hi ha gent que prefereix programari més provat i estable, i la seva elecció sol ser Debian. D'altra banda, hi ha persones que prefereixen l'últim tan aviat com estigui disponible, cas en què solen triar Arch, o EndeavourOS si no saben com instal·lar tot el necessari des de zero. En un punt mitjà tenim Ubuntu, Fedora i Manjaro, entre d'altres.
El sistema de Canonical i Fedora s?actualitzen cada sis mesos. Els paquets solen pujar aleshores, però sis mesos pot ser un llarg lapse. Manjaro utilitza el model de desenvolupament conegut com Alliberament rodant, però amb un enfocament propi al qual molts etiqueten de Semi-Rolling Release. El que fan els seus desenvolupadors és llançar actualitzacions estables cada cert temps, i només les lliuren quan han comprovat que tots els paquets inclosos es porten bé entre ells.
D'aquesta manera, és possible que triguin un mes a incloure una nova versió de GNOME o KDE, de vegades més, però mai no arriben als sis mesos o un any als quals arriba Ubuntu.
A més, les actualitzacions de Manjaro són menys agressives perquè la pujada és més gradual. Encara que no té perquè sortir malament, l'operació és menys perillosa.
AUR que no falti
Tot i que no es recomana abusar del repositori de l'usuari d'Arch, val la pena valorar. Molt programari està als repositoris oficials de Manjaro que beuen dels d'Arch, mentre que el que no hi és, algú ho haurà pujat a AUR. Per exemple, jo en tinc FreeTube o Localsend, que sí, que a Ubuntu hi ha paquet DEB, però des d'AUR s'actualitza sense haver de tornar a baixar el fitxer i instal·lar-lo.
Distrobox va acabar amb el Distrohopping
Distrobox va acabar amb el distrohopping tal com el coneixíem. Moltes vegades triàvem una distribució o una altra depenent del programari que poguessin instal·lar, però Distrobox permet instal·lar el de Debian a Manjaro o el d'Arch a Linux Mint, entre altres opcions. Per tant, jo em quedo amb el que més m'agrada, el que millor sensació em deixa, i si necessito una mica d'una altra distro, doncs Distrobox ve al rescat —no ho he necessitat mai, tot cal dir-ho.
Així que crec que jo he acabat ja amb el distrohopping. Actualitzacions a temps, lescriptori que magrada, estabilitat, futur assegurat i tot el programari que pugui necessitar. KDE Linux …